SUBPRODUCTE I FI DE LA CONDICIÓ DE RESIDU

La definició de residu ha sigut un aspecte clau en la política europea de la protecció del medi ambient europeu contra els efectes de la generació i la gestió de residus durant els últims quaranta anys. Els objectes o substàncies que es defineixen com a «residus» estan subjectes a la legislació comunitària en la matèria, i correspon a les autoritats competents que s'especifiquen en la Directiva 2008/98/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 19 de novembre de 2008, sobre els residus, aplicar la definició de residu, cas per cas, en adoptar les decisions relatives a l'autorització o al trasllat de residus. Si bé, en general, està clar el que és residu i el que no ho és, han sorgit alguns problemes en relació amb la interpretació d'aquesta definició.

La Directiva 2008/98/CE considera que no ha d'haver-hi cap confusió entre els diversos aspectes de la definició de residus i, en cas necessari, han d'aplicar-se els procediments apropiats als subproductes que no siguen residus, d'una banda, i als residus que deixen de ser residus, d'una altra banda.

La consolidació d'una economia circular en la qual els residus es reincorporen al circuit econòmic convertint-se en un actiu és crucial per a la indústria. Constitueix la base per a la creació de nous mercats, permet estalviar costos i retenir en l'economia recursos amb gran valor afegit (i per tant limitar la utilització de recursos naturals exhauribles) i dispara les expectatives de creixement en la Unió Europea. Les figures del subproducte i la fi de condició de residu són clau en la consecució d'aqueixos objectius. La transformació del residu que abandona aqueix estatus per a convertir-se en un producte comercialitzable i exempt de les limitacions i traves associades als residus requereix, no obstant açò, un marc jurídic segur i uniforme que faça realitat aquesta oportunitat per a les empreses sense que existisca risc de distorsions competitives.

1.- Subproducte.

Com a part de la seua estratègia temàtica sobre prevenció i reciclatge de residus de 21 de desembre de 2005, la Comissió Europea es va comprometre a abordar la distinció entre residus i subproductes com una de les qüestions entorn de la definició de residu. En aquell moment, en compte de proposar una definició legal de subproducte, la Comissió va presentar al Consell i al Parlament Europeu la Comunicació interpretativa sobre residus i subproductes, [COM (2007) 59 final], amb la vocació que constituïra un document clarificador que orientara, d'una part, les autoritats competents en el procés de decisió, cas per cas, sobre si un material determinat era o no residu, i, d'una altra, informara els operadors econòmics sobre la manera en què havien d'adoptar-se aquestes decisions. La comunicació es basa en una àmplia jurisprudència del Tribunal de Justícia de la UE en matèria de residus i subproductes i, a partir d'aquests fonaments, ofereix una interpretació no vinculant d'aquests conceptes.

En realitat, no hi ha una distinció clara, sinó una varietat prou àmplia de situacions tècniques amb diferents riscos i repercussions per al medi ambient, i una sèrie de «zones grises». No obstant això, a l'efecte d'aplicació de la legislació ambiental, és necessari delimitar clarament en cada cas les dues situacions jurídiques: residus o no residus. Els subproductes poden provindre d'una àmplia gamma de sectors d'activitat, i poden tindre diferents impactes ambientals, per la qual cosa una classificació incorrecta podria ser la causa de danys al medi ambient o costos innecessaris per a les empreses. La decisió que una substància no és residu pot només adoptar-se amb un plantejament coordinat, que ha d'actualitzar-se periòdicament, i quan siga compatible amb la protecció del medi ambient i de la salut humana.

L'adopció de la Directiva 2008/98/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 19 de novembre de 2008, sobre els residus, ha suposat la incorporació del concepte «subproducte» a l'ordenament jurídic de la Unió Europea de tal manera que un objecte o substància només ha de considerar-se com a subproducte quan es reunisquen determinades condicions i així ho haja declarat la Comissió Europea.

La Directiva 2008/98/CE, de residus, ha sigut incorporada al dret espanyol per mitjà de la Llei 22/2011, de 28 de juliol, de residus i sòls contaminats. En l'article 4, on es regula el règim jurídic aplicable als subproductes, s'estableix que «Una substància o objecte, resultant d'un procés de producció, la finalitat primària del qual no siga la producció d'aqueixa substància o objecte, es pot considerar subproducte i no residu definit en l'article 3, apartat a, quan es complisquen les condicions següents:

  1. que es tinga la seguretat que la substància o objecte serà utilitzat ulteriorment;

  2. que la substància o objecte es puga utilitzar directament sense haver de sotmetre's a una transformació ulterior diferent de la pràctica industrial habitual;

  3. que la substància o objecte es produïsca com a part integrant d'un procés de producció, i

  4. que l'ús ulterior complisca tots els requisits pertinents relatius als productes, i també a la protecció de la salut humana i del medi ambient, sense que produïsca impactes generals adversos per a la salut humana o el medi ambient.»

No obstant això, el compliment simultani d'aquestes condicions per qualsevol substància o objecte resultant d'un procés productiu no és prou perquè el seu productor inicial puga atorgar-li l'estatus de subproducte. La seua consideració com a subproducte està supeditada a l'avaluació prèvia per part de la Comissió de Coordinació en Matèria de Residus, d'acord amb la funció que té atribuïda conformement als articles 4.2 i 13.2.f de la Llei 22/2011, de 28 de juliol, i a l'aprovació posterior per part del ministeri competent en matèria de residus que haurà de dictar l'ordre ministerial corresponent.

La Comissió de Coordinació en Matèria de Residus ha elaborat el procediment d'avaluació de subproducte. Les sol·licituds per a la declaració d'un residu de producció com a subproducte hauran de realitzar-se de conformitat amb aquest procediment i amb els models documentals normalitzat previstos a aquest efecte.

Ordres Ministerials de declaració de subproducte aprovades.

Orden APM/189/2018, de 20 de febrero, por la cual se determina cuando los residuos de producción procedentes de la industria agroalimentaria destinados a alimentación animal, son subproductos con arreglo a la Ley 22/2011, de 28 de julio, de residuos y suelos contaminados

Orden APM/397/2018, de 9 de abril, por la que se determina cuándo los recortes de espuma de poliuretano utilizados en la fabricación de espuma compuesta, se consideran subproductos con arreglo a la Ley 22/2011, de 28 de julio, de residuos y suelos contaminados

Documents de interès.

Comunicación de la Comisión al Consejo, en el Parlamento Europeo y al Comité Económico y Social Europeo y al Comité de las Regiones [COM (2005) 666 final]. Un paso adelante en el consumo sostenible de recursos: estrategia temática sobre prevención y reciclado


 

2.- Fi de la condició de residu.

L'estratègia temàtica sobre prevenció i reciclatge de residus de 21 de desembre de 2005 va advertir de la necessitat d'introduir el concepte de cicle de vida en la política de residus de la Unió Europea per mitjà de la seua incorporació en la legislació de la Unió Europea a través de precisions en la Directiva marc sobre residus. Es va proposar així una modificació en la Directiva que establira uns criteris mediambientals aplicables a cada flux de residus per a determinar quan un residu deixaria de ser-ho, de manera que es poguera millorar els resultats mediambientals dels productes reciclatges: les empreses produirien productes que s'ajustarien als esmentats criteris mediambientals, i al mateix temps disminuirien les obligacions que hauria de complir el reciclatge de baix risc.

La Directiva 2008/98/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 19 de novembre de 2008, sobre els residus arreplega en el seu articulat la necessitat d'aclarir quan uns determinats residus que hagen sigut sotmesos a una operació, inclòs el reciclatge, de valoració i complisquen uns criteris específics que haurà d'elaborar la Comissió, poden deixar de ser considerats com a tals. Sense perjudici d'això, la Directiva preveu que, quan no s'hagen establit criteris a escala comunitària, els Estats membres puguen decidir cas per cas si un determinat residu ha deixat de ser-ho tenint en compte la jurisprudència aplicable.

En l'actualitat la Unió Europea ha establit criteris per a determinats tipus de ferralles i per al vidre usat, i considera altres possibles categories de residus, entre altres, els residus de la construcció i la demolició, algunes cendres i escòries, els àrids, els pneumàtics, els tèxtils, el compost i el paper usat.

La Llei 22/2011, de 28 de juliol, de residus i sòls contaminats, que incorpora al dret espanyol la Directiva marc dels residus i seguint les pautes d'aquesta, introdueix en l'article 5 el concepte de «fi de la condició de residus» i les següents condicions que ha de complir un residu perquè perda tal condició:

  1. Que les substàncies o objectes resultants s'usen habitualment per a finalitats específiques;

  2. que existisca un mercat o una demanda per a aquestes substàncies o objectes;

  3. que les substàncies o objectes resultants complisquen els requisits tècnics per a finalitats específiques, la legislació existent i les normes aplicables als productes; i

  4. que l'ús de la substància o objecte resultant no genere impactes adversos per al medi ambient o la salut.

No obstant açò resulta preceptiva l'adopció d'una ordre ministerial que establisca els criteris específics perquè determinats tipus de residus, que hagen sigut sotmesos a una operació de valorització, inclòs el reciclat, adquirisquen tal condició, sempre que es complisquen les condicions anteriors.

No s'ha previst un procediment perquè els particulars puguen sol·licitar l'aplicació del concepte fi de condició de residu, com sí ocorre en el cas de subproductes, sinó que és el Ministeri qui pren la decisió sobre els fluxos de residus per als quals és més adequat avaluar el possible establiment de criteris de finalització de condició de residu. Actualment s'estan prioritzant aquells fluxos de residus que puguen tenir una major rellevància ambiental, considerant el tipus de residu, la incidència en sectors amplis d'operadors econòmics i les quantitats de residus afectades.

Ordres Ministerials de finalització de la condició de residu aprovades.

Orden APM/205/2018, de 22 de febrero, por la que se establecen los criterios para determinar cuándo el aceite usado procesado procedente del tratamiento de aceites usados para su uso como combustible deja de ser residuo con arreglo a la Ley 22/2011

Orden APM/206/2018, de 22 de febrero, por la que se establecen los criterios para determinar cuándo el fuel recuperado procedente del tratamiento de residuos MARPOL tipo c para su uso como combustible en buques deja de ser residuo con arreglo a la Ley 22/2011, de 28 de julio, de residuos y suelos contaminados

Documents de interès.

Reglamento (UE) núm. 333/2011 del Consejo, de 31 de marzo de 2011 (DOCE L94, de 08/04/11), por el cual se establecen criterios para determinar cuando unos determinados tipos de chatarra dejan de ser residuos de acuerdo con la Directiva 2008/98/CE del Parl

Reglamento (UE) núm. 1179/2012 de la Comisión, de 10 de diciembre de 2012 (DOCE L337, de 11/12/12), por el cual se establecen criterios para determinar cuando el vidrio recuperado deja de ser residuo de acuerdo con la Directiva 2008/98/CE del Parlamento E

Reglamento (UE) núm. 715/2013 de la Comisión, de 25 de julio de 2013 (DOCE L201, de 26/07/13), por el cual se establecen criterios para determinar cuando la chatarra de cocer deja de ser residuo de acuerdo con la Directiva 2008/98/CE del Parlamento Europe

Monitoring impacts from Council Regulation (EU) núm. 333/2011: End of waste criteria for Al/Fe scrap.

End-of-waste criteria for biodegradable waste subjected to biological treatment (compost and digestate): Technical proposals.